Projectes de Grau en Disseny

Qui trepitgi la ratlla és una peça audiovisual que aborda el joc i la infància a través d’un enfocament centrat en els camins, les línies i els rastres. El joc es planteja com una eina fonamental per generar recorreguts propis i actua com a motor creatiu i element estructurant del procés. Mitjançant dinàmiques participatives, els infants esdevenen protagonistes del projecte, aportant des de la seva perspectiva i determinant el desenvolupament narratiu. L’imaginari infantil s’integra a través d’animacions i intervencions gràfiques realitzades pels nens, amb l’objectiu de fer visible allò que forma part de la seva imaginació. D’aquesta manera, el joc enllaça concepte i narrativa, construint un relat en què els nens creen els seus propis camins dins d’un univers que ells mateixos han ideat.

Aquest treball aborda críticament la transformació del Passeig de Gràcia, a Barcelona, on l’arquitectura amb valor històric ha estat progressivament apropiada com a eina de màrqueting urbà. A través de l’anàlisi dels elements arquitectònics les tribunes, anteriors a 1950, l’estudi revela com aquests elements, originalment concebuts com a mediadors entre l’espai públic i el privat, han estat reduïts a icones visuals al servei del branding de ciutat i de marques globals. La investigació combina una revisió teòrica sobre arquitectura icònica amb un extens treball de camp i experimentació projectual. Mitjançant maquetes, ornaments i una instal·lació a escala 1:1, recreem de manera irònica una tribuna i l’associem amb la teatralització característica d’aquesta zona. Aquest gest pretén qüestionar la instrumentalització simbòlica de l’arquitectura i proposar una mirada crítica, obrint debat sobre el rol del disseny en contextos històrics dominats per la lògica de l’espectacle.

Els camins de la guerra: cartografia del passat, present i futur és un projecte que neix a partir dels testimonis dels meus besavis, Salvador Costa Montserrat i Miguel Castiella Idoy, participants i supervivents de la Guerra Civil Espanyola. A través de les seves memòries, recollides en un diari personal i en Mil días de Fuego, he reconstruït els trajectes que van recórrer durant el seu servei militar, posant una atenció especial als detalls cartogràfics que acompanyaven les seves experiències. L’objectiu d’aquest treball és revisar la història dels meus besavis durant la Guerra Civil des d’una mirada contemporània, analitzant la cartografia colonial i bèl·lica present al llarg de la història de la humanitat. En un context on l’oblit de la nostra herència històrica es fa cada cop més evident, la cartografia es converteix en una eina fonamental per preservar i projectar les vivències del passat, establint un vincle amb les generacions actuals. L’estudi de la cartografia colonial i bèl·lica és essencial en aquest projecte per entendre com els mapes s’han convertit en eines de dominació social i territorial. Els camins de la Guerra culmina amb una instal·lació en la que es presenten els registres cartogràfics obtinguts durant les rutes recorregudes pels meus besavis, que ara interpreto amb una nova perspectiva. A través d’aquest projecte he pogut redefinir tant el significat com el valor de la cartografia, una disciplina que, lluny de limitar-se a la topografia, es pot construir també des de l’antropologia, la botànica o la zoologia. En aquest sentit, la cartografia no consisteix únicament a representar espais físics, sinó que esdevé una eina per capturar de manera gràfica i visual allò que veiem, escoltem, toquem i sentim.

Com el sistema de la moda configura el valor d’una peça de roba?

Sense necessitat de donar una resposta tancada a la qüestió, vull dialogar sobre aquesta, i amb l’objectiu d’externalitzar el diàleg i generar noves perspectives, obro la porta a la disciplina de l’art: generar noves perspectives, obro la porta a la disciplina de l’art: després d’una investigació teòrica trobo un gran paral·lelisme entre les inquietuds que el sistema (de l’art) causava en els autors de les Avantguardes del segle XX, i les que a mi em genera el sistema (de la moda), i com a través d’aquests les disciplines esdevenen productes. Per això, sense buscar equiparar les dues, agafo els mètodes d’aquests corrents artístics, des del punt de vista teòric i conceptual, traduint el seu llenguatge a la moda.

Re-petició és una peça audiovisual poètica que explora la repetició com a acció transformadora. A través d’una narrativa simbòlica construïda amb grans d’arròs, la peça reflexiona sobre com les accions que repetim dia rere dia acaben definint qui som. La història no s’explica de manera lineal, sinó cíclica. Cada escena representa un moment del procés: la dificultat de començar, l’automatització de l’hàbit, la transformació interna, l’elecció conscient, la construcció d’identitat, la diversitat de camins i, finalment, la representació del que som a través de les nostres accions. Una mirada sensible sobre la repetició, entesa no com una rutina buida, sinó com una afirmació conscient de la nostra identitat.

Tinc una pedra a la sabata és un projecte que posa en relleu el patiment causat per la pèrdua de la pròpia llengua, amb el qual els catalanoparlants han après a conviure. Un neguit que sovint passa desapercebut, com una pedreta a la sabata. Una pedra aparentment petita, que no és a la vista, però que fa mal a l’hora de caminar, un gest tan natural i espontani que causa dolor, intranquil·litat i incomoditat. En aquest cas, el fet de caminar es converteix en una metàfora de l’experiència quotidiana de viure en una llengua minoritzada. El projecte es materialitza en una peça editorial que recull una sèrie de metàfores visuals construïdes a partir de la pedra com a element simbòlic central. Mitjançant la fotografia, s’explica i s’evidencia l’existència d’aquest patiment, donant peu a altres qüestions significants que l’envolten. Tinc una pedra a la sabata no parla de política, parla d’un fenomen vital i íntim que travessa el dia a dia de molts catalanoparlants.

El treball explora la possibilitat de restablir les relacions entre processos naturals i urbans com a eina per reestructurar les ciutats contemporànies. Partint d’una reconnexió amb la natura per al benestar col·lectiu, el projecte centra la seva anàlisi en el barri d’Horta de Barcelona. Mitjançant l’estudi del vincle històric, ecològic i urbanístic del barri amb l’aigua, s’investiga com aquest element ha modelat el territori i com pot esdevenir clau per a futures estratègies de disseny urbà. L’estudi combina cartografies crítiques, recerca històrica i anàlisi de les infraestructures existents, per entendre la relació entre el paisatge hidrològic, natural i l’estructura urbana. A través d’una ruta que connecta espais naturals i urbanitzats, es posa en relleu el rastre que l’aigua ha deixat en la configuració del barri. El projecte, a més a més, proposa un disseny que potencia la memòria hidràulica i planteja una nova manera d’habitar les ciutats, des d’una perspectiva interespècie i ecològicament sensible. Així, el treball esdevé una reflexió crítica sobre la desvinculació entre ciutat i natura, i proposa imaginar formes urbanes capaces d’adaptar-se al medi, tot integrant les espècies no-humanes com a agents actius en la construcció d’un entorn urbà més equilibrat.

“L’aliment vestit: quan les llimones deixen de ser llimones” neix de la curiositat per investigar el mercat des de l’àmbit de la moda, i explorar tot allò que el conforma més enllà del seu objectiu principal: el comercial. Posant el focus en el procés, s’explora entorn l’aliment, la peça, l’ésser humà i l’espai, i com aquests dialoguen entre si. Com la moda no és del tot aliena a allò que envolta el mercat, i com aquesta ens pot funcionar com a traductora del que tant caracteritza aquest espai, el llenguatge i les relacions interpersonals que es creen en aquest microcosmos. I com canviant la perspectiva amb què mirem el nostre dia a dia, i fent l’exercici, el qual anomeno, (de)costumbrisme; les llimones, fins i tot, poden deixar de ser llimones.

“Memòria en suspensió” és un projecte que explora com els espais aparentment buits poden contenir capes de memòria, rastres invisibles i històries latents, i parteix de la casa familiar com a espai d’estudi. A través d’un context marcat per la digitalització, aquest projecte neix de la necessitat de repensar com habitem la memòria i com es pot reactivar allò que sembla oblidat. Amb un enfocament processual i sensible, el projecte combina tècniques com la cianotipia, l’animació amb intel·ligència artificial, el vídeo digital i l’etnografia familiar per explorar la memòria des d’una perspectiva visual i sonora. El dispositiu final articula una peça audiovisual on passat i present es trenen: una nena camina per la casa actual mentre conversa amb l’espai, com si aquest li respongués des de la memòria. Les imatges del passat (animades digitalment i revelades amb llum solar) emergeixen a mesura que la casa és escoltada, activant així els records que hi habiten. Tot el procés creatiu s’ha construït des de l’experimentació de l’arxiu familiar, l’observació fotogràfica i la recollida de relats com a forma d’activar la memòria de manera íntima i compartida. A nivell formal, el projecte es deplega com una instal·lació on conviuen diferents formats: el video principal, un vídeo que recull el procés de creació del dispositiu que es centra en la realització manual de les cianotipies, un fotollibre amb les comparacions temporals, una taula amb materials del procés, una paret plena de cianotipies i una mostra audiovisual dels resultats del dispositiu. “Memòria en suspensió” proposa un espai per aturar-se, mirar amb atenció i reconstruir una narrativa pròpia a partir dels fragments. Com la memòria, l’experiència és parcial, emocional i oberta. El projecte convida a cuidar el que hem viscut, donar-li una nova forma i compartir-lo com a gest de continuïtat.

“L’aula és a fora” és un projecte que explora i té com a objectiu visibilitzar un fenomen molt poc parlat, el de les escoles públiques a Catalunya que estan en barracons. Gràcies al treball de camp que protagonitzarà la recerca, incloent-hi entrevistes, fotografia documental i anàlisis espacials, focalitzo la proposta des de la intervenció en els espais exteriors, en la pell dels mòduls. “No li diguis barracons, digues-li escola modular”, deixa en evidència la necessitat de dignificar aquests espais, una incomoditat que viu entre qui comparteix aquestes escoles. Lluny de voler resoldre la condició estructural dels mòduls, duc a terme una pràctica entorn dels espais intersticials, espais de pas, sense ús concret i amb absència d’identitat. A partir de la construcció d’un dispositiu pedagògic s’activa l’espai del pati des de l’experimentació, el joc i la col·laboració en els passadissos entre barracons, amb la participació de l’escola Paco Candel a l’Hospitalet de Llobregat.

KIDDŌ és un projecte de Disseny per a la Salut que té com a objectiu acompanyar infants amb asma perquè puguin entendre millor la seva malaltia i aprendre a gestionar-la de manera autònoma i positiva. A través d’un enfocament centrat en el benestar del pacient i mitjançant la creació de recursos adaptats a la primera i segona infància, el projecte busca fer més proper i entenedor un entorn mèdic sovint percebut com a complex i inaccessible per als més petits. L’asma és una malaltia respiratòria crònica que es caràcteritza per la inflamació i el bloqueig dels bronquis. Només a Espanya, més de tres milions de persones la pateixen. D’aquest total, aproximadament un 10% són infants d’entre 6 i 7 anys, i un 9% adolescents d’entre 13 i 14 anys. Es tracta de la malaltia crònicamés freqüent en la infància, i la principal patologia infantil responsable d’ingressos hospitalaris i d’absències escolars entre els més petits. KIDDŌ neix de la voluntat de transformar l’experiència dels infants asmàtics mitjançant la creació d’un sistema de recursos i materials lúdics i emocionalment positius que combinen informació mèdica, suport emocional i eines pràctiques. El projecte s’ha desenvolupat a partir de les bases del Disseny d’Experiència de Pacient i el Disseny de Servei; amb l’objectiu de minimitzar les dificultats que es presenten en la vida dels nens asmàtics mitjançant l’educació i la consciència del propi cos i malaltia, aconseguint que els nens esdevinguin capaços de gestionar de manera més autònoma la seva condició. Addicionalment, el projecte té la intenció també de treballar l’autoestima en infants que presenten una condició que els limita en diferents aspectes de la seva vida.

La deriva com a eina de disseny i investigació. Per veure fins a on pot prendre decisions per mi, i on entren les meves. El détournement, transformar un objecte, treure fora de context, descol·locar, oferir un nou relat. Aquests dos conceptes formen l’eix principal del projecte i el punt de partida conceptual de tots els mètodes desenvolupats. Dissenyar en base al que pot passar pel camí, deixar les coses obertes i que el procés faci els seus canvis.

La cara de un tonto no se olvida (La cara d’un ximple no s’oblida) és un llargmetratge en forma de fals documental que adopta l’estructura d’un making-of sobre una pel·lícula fictícia que mai arriba a existir. El projecte se centra en el procés més que en el resultat final: en les friccions, les torpeses i les contradiccions que sorgeixen quan una família real, sense experiència professional en cinema, es reuneix per intentar fer una pel·lícula. El rodatge es converteix així en un espai intermedi, on els participants no interpreten personatges aliens, sinó versions exagerades o distorsionades d’ells mateixos. La proposta parteix d’una pràctica prèvia de vídeos d’aniversari familiars realitzats durant anys en un entorn domèstic, lúdic i col·lectiu. Aquesta experiència espontània dona lloc ara a un dispositiu més conscient i estructurat, que utilitza la paròdia, el metacinema, la improvisació i l’ambigüitat entre el real i el representat per explorar què significa fer cinema des de la quotidianitat. El film converteix els errors, les limitacions tècniques i les tensions afectives en part activa del relat, acollint-les com una forma legítima de creació.

Al llarg de la història, el nomadisme ha estat una estratègia de supervivència, una resposta a l’entorn canviant i a l’escassetat de recursos. Tanmateix, amb la industrialització i el model de vida actual, els éssers humans hem adoptat un estil de vida sedentari, convertint el nomadisme en una pràctica marginal. Tot i la desaparició progressiva de l’estil de vida nòmada arquetípic, en el nostre context contemporani, on la mobilitat global augmenta, emergeixen noves formes de desplaçament i producció de territori. Concretament, en grans ciutats com Barcelona. En aquest context, sorgeixen figures com el ferroveller, el repartidor de Glovo i el manter: treballadors que recorren la ciutat en un trànsit constant, responent a lògiques de supervivència, treball i consum. Aquestes noves formes de nomadisme urbà no responen a la recerca d’aliment o recursos naturals, com en el passat, sinó a la necessitat de sobreviure en un territori cada vegada més explotat i regulat, com és la ciutat. Aquesta col·lecció parteix d’un estudi etnogràfic del subjecte nòmada inserit en la ciutat contemporània de Barcelona, on el desplaçament emergeix com una condició essencial vinculada a les lògiques laborals precàries i a l’exclusió d’aquests subjectes del sistema formal de producció i consum. ***CITY NOMADS*** és una investigació que explora la noció del nòmada en l’espai urbà contemporani, centrant-se en la mobilitat i el desplaçament d’aquests subjectes per a produir. A través d’una anàlisi situada, es despleguen artefactes de disseny que medien entre el cos i l’espai, que recullen, problematitzen, visibilitzen o qüestionen les complexitats d’aquests subjectes en la producció de la ciutat.

En un context en què la nostra realitat està profundament travessada per la tecnologia, es fa indispensable adoptar una postura crítica davant d’una relació amb el món digital cada cop més simbiòtica, encara que no necessàriament harmònica: una relació marcada per l’excés, l’acumulació, l’obsolescència, la distracció i una percepció deformada de la realitat. Aquest projecte parteix d’un gest quotidià i silenciós: l’acumulació de 43.687 imatges al meu iPhone al llarg de cinc anys. Fotografies repetides, captures de pantalla, errors i registres automàtics conformen l’arxiu infinit que dona el punt de partida a aquesta reflexió. A través de pràctiques que posen en diàleg la nostra relació amb el món digital, el projecte explora temes com l’arxiu infinit, la convivència amb les dades, la subjectivitat postdigital, la memòria fragmentada i la necessitat de nous rituals per navegar pel món en aquesta nova era. Inspirada per la hauntologia, el disseny especulatiu i l’observació com a eina crítica, aquesta proposta busca imaginar altres formes d’estar i construir en el món digital. El resultat es materialitza en una constel·lació d’artefactes simbòlics: el document, la manta, el mirall i el llibre, tots proposant noves pràctiques que s’entenen com els “nous rituals” per transitar entre el món físic i el món digital, on el disseny es converteix en eina d’introspecció i d’observació.

Reflexió irònica i crítica sobre la societat hiperproductiva en la què vivim, utilitzant com a eixample central l’espai oficinista i el paper que hi juguen els objectes i la vestimenta. En un món on la productivitat i l’eficiència són els principals criteris per mesurar el valor de les persones, és fonamental analitzar com aquests valors influeixen en la nostra forma de viure i treballar. La investigació proposada aborda els temes des d’un doble enfocament: d’una banda, es pregunta com l’enginy personal transforma els elements quotidians per dotar-los de nous usos; d’altra banda, qüestiona com podem dissenyar peces de roba més eficients i pràctiques en un entorn que sembla no tenir límits en les seves demandes de productivitat.

Des dels seus orígens a finals del segle XIII a Venècia, la industria del vidre bufat es va expandir per tota Europa fins arribar a l’illa de Mallorca, on la família Gordiola hi són pioners des de fa més de 300 anys. Aquest projecte de branding no només és un homenatge a aquest negoci familiar, sinó que és una modernització amb perspectiva històrica de la seva identitat corporativa fent servir com a element de més importància una tipografia feta a mida dissenyada a partir d’un antic rètol de l’empresa.

Curs: 3r
Assignatura: Projectes de Disseny de Moda I

Al Marge és un projecte d’investigació en disseny sobre les perifèries urbanes, una revisió crítica sobre la concepció d’aquestes que en fa la mirada dominant de la ciutat, entesa com a centre, que sovint les identifica com a no-lloc. Aquest projecte neix del qüestionament sobre com el vincle entre un subjecte i un territori afecta al significat atribuït a aquest últim. I, d’altra banda, en com aquest vincle també condiciona la capacitat d’observació i la manera de viure un territori. Centrant-se en la perifèria de Barcelona, concretament en les zones perimetrals al riu Llobregat i les principals carreteres d’entrada a la ciutat, el projecte reflexiona sobre com pensem i habitem el territori urbà i semiurbà. La deriva esdevé la principal metodologia d’investigació, observació, i coneixement del territori. Aquestes derives són enregistrades amb diferents mitjans per, posteriorment, conformar una constel·lació de peces cartogràfiques que (re)presenten el territori més enllà del paisatge geogràfic.

‘A Frame for Work’ neix de la curiositat de com es pot millorar i repensar els espais de treball per al benestar de les persones que habiten l’espai. Des de la pandèmia de la Covid s’han creat noves maneres de treballar i noves necessitats. El paradigma de la vida laboral ha evolucionat. Sorgeix una nova pregunta: abans de dissenyar una oficina, no ens hauríem de preguntar per què?

Curs: 3r
Assignatura: Infografia II

Aquesta recerca aborda l’evolució històrica de l’uniforme des de les seves arrels militars fins a les seves diverses manifestacions actuals, fortament influenciada per la revolució industrial i la ideologia capitalista. Es reconeix la dualitat de les agències positives i negatives dels uniformes, i es destaquen les diferències crucials entre la unió i la uniformitat. En el context contemporani, tots els aspectes de la societat s’han tornat uniformes. L’estudi destaca la necessitat de comprendre les diferències entre els uniformes de treball, que sovint neguen la individualitat, i els uniformes d’oci -com és el cas del futbol-, que fomenten la col·lectivitat mentre reafirmen la identitat individual. 

El projecte especula sobre noves -o antigues- maneres de viure i habitar, sobre lògiques constructives alternatives, sobre sostenibilitat en un món que avança de pressa, però no canvia com hauria de fer-ho, sobre un canvi de paradigma, sobre l’arquitectura del futur. A través del disseny d’un d’habitatge autosostenible – que actua com a cas d’estudi – i es basa en l’arquitectura tradicional japonesa i la seva relació amb l’entorn, en el desdibuixament d’interior i exterior, en la indeterminació espaial i espais flexibles i polivalents; en innovació a través del Low-Tech, la materialitat i estratègies passives; es posa de manifest tot allò que qüestiona la nostra manera de viure i ens aproxima un altre cop als orígens, a la natura. Partint de la creació d’una retícula que s’origina en buscar una compatibilitat entre les mides del tatami i els sistemes de construcció modulars i prefabricats actuals, OFF THE GRID! pretén forçar els límits de les noves lògiques constructives per acabar desenvolupant un sistema de construcció reticular universal que permeti generar infinites combinacions.

VESTIGIO és una autoetnografia audiovisual que investiga els rastres culturals a partir del buit de la seva presència a causa d’una diàspora familiar. L’any passat els meus avis van tornar a Fangshan, el seu poble natal a la Xina, mentre que la resta de la família i jo vivim a Barcelona. Arran de l’absència generada per la distància física, sorgeix la necessitat de viatjar amb la càmera per a registrar un coneixement tàcit que, amb la seva absència, havia desaparegut en la meva llar. El projecte reflexiona sobre herències culturals, migracions, diàspores familiars, expectatives, idealismes i buits generats en un context vital situat entre cultures i territoris. La por al buit i a la pèrdua d’una herència cultural familiar, com a eix central, la cerca dels coneixements tàcits dels meus avis, com a resposta, es formalitzen a través d’un projecte documental audiovisual que reivindica els nostres propis vestigis culturals.

Curs: 3r
Assignatura: Projectes III

Aquest projecte es centra en la relació amb l’espai que tenen les dues disciplines, en com esdevenen recintes habitables i en la importància de l’accés en les diferents estructures. Com, sense la possibilitat d’ocupar l’espai interior, l’arquitectura podria ser percebuda només com una escultura i la peça de moda podria ser vista simplement com un drap. Així, la presència del “forat” no només respon a una funció pràctica d’entrada, sinó que també estableix una connexió vital amb la naturalesa humana, satisfent les necessitats d’habitatge i protecció. A través d’aquesta perspectiva, s’arriba a la conclusió que el forat, com a element d’accés i habitatge, és fonamental per definir l’essència i el propòsit de l’arquitectura i la moda.

La teoria queer encunya el terme “policia del gènere” per anomenar els sistemes de control, amenaces i càstigs, que articula la nostra societat per reforçar un sistema de gènere binari, i castrar les realitats dissidents. A través d’aquests sistemes, s’estableix una dinàmica de poder, entre els policies i les perseguides, les desertores del bàndol del binarisme: les trànsfugues. Aquesta peça editorial actua com a calaix de sastre, recollint pensaments, referents i experiments, a través dels quals es posa en qüestió què o qui són aquests policies, les mans executores del sistema, i com juguen el seu paper. Però també el de les trànsfugues, i per descomptat, el de totis nosaltris, en un exercici d’introspecció, per fer-nos preguntes sobre el nostre paper i responsabilitat política i social, ja sigui des d’una banda de l’espectre de la normativitat o de l’altre. Forma i contingut es donen suport a l’un a l’altre des de l’horitzontalitat, i a través del disseny com a llenguatge, s’hibriden generant noves idees.

Rodeo Digital® és un projecte de disseny crític que presenta una sèrie de reflexions, dubtes i frustracions sobre l'statu quo, la natura i la realitat del dissenyador modern.
Aquest diàleg aparentment interminable entre diferents punts de vista es materialitza a través d'una col·lecció de peces variades, explorant diferents formats i suports, així com intervencions entre la natura i la societat.

Totes aquestes sutilitzen com una forma de comunicar al món aquestes frustracions amb la vida quotidiana; com a forma de protesta, i de revolució personal, contra el sistema.

"Como en casa ningún sitio” és un projecte que busca repensar els espais públics i la manera com ens hi relacionem. Les persones que usen el transport públic pateixen parades amb corrents d'aire, vandalisme i olors sospitoses. No s'hi experimenta un sol moment de comoditat i l'únic lloc on pots descansar és en un llistó de plàstic groc.

Aquesta nova casa de carrer brinda als transeünts un racó acollidor per interactuar, descansar i llegir mentre esperen l'autobús i naveguen per la ciutat, integrant-se amb el teixit urbà i portant el context del que és privat als carrers.

Premis Habitàcola 2022

Imaginant futurs en la relació entre tecnologia i naturalesa, es planteja l’extensió dels límits de la biologia sintètica amb la introducció d’espècies vegetals artificials que ajudin a mitigar aquests impactes. S’utilitza un mètode qualitatiu basat en obres i lectures existents, així com en reflexions obtingudes d’entrevistes amb experts en aquest camp. En el marc experimental, es fa servir un procés de disseny iteratiu que inclou l’observació, el diagramat, l’esbós i l’exploració digital per a la visualització d’idees. Aquest procés, combinat amb l’anàlisi de metodologies per a la bioremediació, defineixen els criteris funcionals i estètics de les espècies sintètiques, buscant traduir aquestes característiques en models tridimensionals.

(Co)miendo, neix de la necessitat d’investigar sobre les relacions interespècie entre humans i els altres éssers vius, generant connexions a través del menjar i la cura. Aquesta recerca proposa una reflexió, una nova convivència i un canvi de paradigma per a explorar nous camins cap a les relacions, cures i vincles, entre els humans i no-humans, en el moment de menjar. Establint una mirada crítica a partir d’un disseny especulatiu. El meu objectiu neix amb la necessitat de crear un mobiliari perquè succeeixin interaccions dinámiques interespècie. Modificant la materialitat i l’espai-temps, utilitzant el concepte taula, per a establir noves connexions interespècie, a través de l’acció quotidiana de menjar. (Co)miendo, és una recerca en disseny interespècie, on a través d’un nou disseny s’intenta evidenciar i aconseguir un acostament acurat amb plantes, insectes i bacteris, en els quals la matèria, el cos i els sabers es veuen cohesionats. Aquest projecte busca reflexionar sobre les relacions que tenim amb el nostre entorn, privilegiant les cures i enfortint el vincle amb els altres éssers vius en un moment d’estar present, com pretén l’acció de menjar.

Curs: 3r
Assignatura: Infografia II

Curs: 2n
Assignatura: Iniciació als Projectes de Disseny I

Curs: 3r
Assignatura: Projectes I

Curso: 3r
Assignatura: Projectes I